dissabte, 23 de març del 2013

EL LLANTO






























Ciutadella 23.03.2013

He cerrado mi balcón
porque no quiero oír el llanto,
pero por detrás de los grises muros
no se oye otra cosa que el llanto.
Hay muy pocos ángeles que canten,
hay muy pocos perros que ladren,
mil violines caben en la palma de la mano:
pero el llanto es un ángel inmenso,
el llanto es un perro inmenso,
el llanto es un violín inmmenso,
y las lágrimas amordazan al viento,
y no se oye otra cosa que el llanto.

(pàg. 789-790 de Poesía española [Antologías])

Federico García Lorca


  


IN MEMORIAM


divendres, 22 de març del 2013

dijous, 21 de març del 2013

ÍTACA


Ciutadella, 21 de març 2013

Tingues Ítaca sempre al pensament.
El teu darrer destí és arribar-hi.
Gens no apressis, però la travessia.
És preferible que duri molts anys,
i que fondegis, vell, a illa, ric
amb el que hauràs guanyat en el camí,
sense esperar cap bé que Ítaca et doni.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella, no l'hauries pas emprès.
Res més no té que et pugui ja donar.

I no t'ha estafat pas, si et sembla pobra.
Savi com t'has tornat, amb tant de món,
ja hauràs comprès que volen dir les Ítaques.

(fragment d'Ítaca pàg. 69 de Les poesies de C.P. Cavafis)


Kavafis


A n'Andreu...
Per moltes primaveres més!

dimecres, 20 de març del 2013

SECRETS...

 
"Com el que va passar-li al poeta de Les flors del mal (altre cop Baudelaire, que sembla perseguir-me), que un favorable atzar li va permetre escoltar l'obertura de Tannhäuser, de Richard Wagner. Fou tal la commoció del poeta, que va descriure, minuciosament, l'efecte exultant i narcotitzant que el tema musical havia exercit sobre ell: "Em vaig sentir alliberat dels lligams de la pesantor i vaig trobar en el record l'extraordinària voluptuosidad que es dóna als llocs alts. Immediatament em vaig sentir, sense voler, en l'estat deliciós d'un home pres de vagues imaginacions i en una absoluta solitud, però amb un immens horitzó i una ampla llum difusa; la immensitat sense altre decorat que ella mateixa. Després vaig tenir la sensació d'una intensitat de la llum que creixia amb tanta rapidesa que els matisos que ens pot fornir el diccionari no poden expressar aquest acreixement sempre renaixent d'ardor i de blancor. Vaig concebre la idea d'una ànima en un centre lluminós, d'un èxtasi de voluptuositat i coneixement planant per sobre i lluny del món natural".
Rellegir això de Baudelaire em donava un goig que semblava que m'entrés per tots els porus del cos i per tots els forats de l'ànima. I amb una intensitat potser tan profunda com la del poeta, però també com una alegria sobtada i un goig i un agraïment suggerits per la gràcia del poeta i per la música "infinita" de Richard Wagner, que sembla no tenir aturador.
Aquesta experiència extàtica que descriu el poeta és comparable a l'experiència del lector que acaba de llegir el text: recull els símbols de l'elevació, del poder, de la contemplació, de l'espiritualitat, de la puresa, de la victòria sobre les lleis naturals de la gravetat, del triomf de l'ànima sobre la matèria. És una mística de l'ànima alleugerida, que s'eleva cap a les regions pures en un domini on s'estableix la unitat de tot, i que pels jocs de la imaginació passa de la sensació auditiva a la sensació visual, de la imatge a l'abstracció. És el joc de les correspondències, on els perfums, els colors i els sons es responen i es confonen en "la tenebrosa i profunda unitat" del poema Correspondències. (fragment pàg. 102-103)

dimarts, 19 de març del 2013

ALTRA AURORA PER A NOSALTRES

 


Ciutadella, 19 de març 2013

Què som? ¿Centaures àgils en la fosca
percaçant horitzons, en ruta sempre,
o bé arbres hissats damunt l'escorça
d'altres arbres que foren i concreten
la quietud del nostre viure estàtic?
Inútilment ens cercarem. Cal perdre's
en la nit sense albada per conèixer
què som i quina mà ens governa els actes,
i és en va que bastim brillants projectes
i conjuguem mots atrevits, cercant-nos
en cada cosa, en cada mot.
Som éssers
projectats a un futur sense mesura
i ens cal morir perquè l'oblit perfecte
ens faci néixer, altre cop, sabent-nos.

Miquel Martí i Pol
(19.03.1929 - 11.11.2003)


dilluns, 18 de març del 2013


La història no deu ser una novel·la prou bona. Després d'haver-ne llegit uns quants capítols amb atenció, no sé si m'interessa saber com acaba. Vicenç Villatoro


diumenge, 17 de març del 2013

LA PIEL DE LA CIUDAD


 Ciutadella 17.03.2013

179. A veces paseo por las calles de la ciudad sin prestar atención a nada en concreto, ni a personas ni a objetos. Casi como si mi objetivo fuera sentir el firme del asfalto chocando con las suelas de los zapatos. Es decir: acariciar la piel de la ciudad
  
(pàg. 80-81 de El cazador de instantes)
 
Rafael Argullol


dissabte, 16 de març del 2013

ENCONTRE...


"Y cosa rara: a Pestaña no le interesa el caso. Supongo que ni es tan inteligente ni es tan buen historiador como la gente cree. Si no se ha dado cuenta del potencial que tiene esta historia, es que no tiene ni idea: el primer caso en democracia, en León, en el que vamos a sentar en el banquillo a un fascista asesino. Sus libros están bastante sobrevalorados. Con el nuestro vamos a levantar ampollas. Hasta ahora la derecha de León estaba muy tranquila, nadie les había tocado ni un pelo, y esto se ha acabado.
Se preguntaba Santos Juliá en el periódico qué significaba la memoria histórica en un país dividido a muerte por una guerra, en la que hermanos -de sangre, nada de metáforas- tomaron partido contra hermanos. Cuando un país se escinde, decía él, la memoria compartida sólo puede construirse sobre la decisión de echar al olvido el pasado: en mi opnión, ese es el sentido de la amnistía general, como Indalecio Prieto y José María Gil-Robles lo comprendieron ya desde los primeros años de la posguerra. Pero estamos viendo que hay mucha gente, como el paisano ese de Robledo, que no ha podido olvidar. Por tanto esa amnistía no nos sirve. No puede ser que todavía haya personas en España que cuando hablan de la Guerra Civil y de la represión lo hagan con miedo. A esa gente hay que decirle que aquello fue injusto, que les comprendemos y que les apoyamos. No puede seguir existiendo miedo. Debemos recordar, porque el recuerdo es un deber moral. Hemos contraído una deuda con las víctimas. Al recordar y contar, evitamos que el olvido mate a las víctimas dos veces.
En la Historia de España hay una realidad, la Guerra Civil, cuya esencia es de tal naturaleza que nos impide todavía acceder a ella limpios de conciencia, alejados de prejuicios. Y si es difícil reflexionar sobre los hechos "reglados", aquellos que respondieron a los enfrentamientos entre contendientes declarados en cada uno de los frentes, cara a cara, qué se ha de decir cuando queremos conocer y analizar los hechos "no reglados", aquellos realizados por la espalda, en las retaguardias o en los tiempos posteriores a la contienda.
La retaguardia es por definición tenebrosa. De ahí la aparición de un caso interesante: podemos poner frente a frente, por primera vez, al menos en León, a una víctima y a su victimario, lo que nos permitirá recordar a todos que determinados delitos no pueden ser ni ser amnistiados ni prescribir." (fragment pàg. 115-116)
 



dimecres, 13 de març del 2013

VISIÓ



Ciutadella 13.03.2013

Acord perfecte:
jardins, pedres i boira
amb melodia
d'un cel d'argent i nacre
que l'aigua, lenta, canta.

(pàg. 103 d' Obra poètica completa)

Rosa Leveroni  


 


dimarts, 12 de març del 2013

LLEGIR... UN PLAER RE(I)AL


"Poca gent, al cap i a la fi, havia vist més món que ella. Amb prou feines existia cap país que no hagués visitat, cap notable que no hagués conegut. Ella mateix formava part de la panòplia del món. ¿Per què se sentia ara intrigada pels llibres que, tant hi feia quantes coses més poguessin ser, tan sols eren un reflex o una versió del món? ¿Llibres? Ella ja n'havia vist la realitat.
-Llegeixo, penso jo -va dir a Norman-, perquè hom té el deure de descobrir com és la gent -un comentari prou gastat al qual Norman no va fer gens de cas, perquè ell mateix no se sentia obligat a res i llegia per pur plaer i no pas per instruir-se; tot i que part del plaer ve donat pel fet d'instruir-se, prou que se n'adonava. Però el deure no hi tenia res a veure.
Per a algú amb els antecedents de la Reina, però, el plaer sempre havia ocupat un segon lloc, després del deure. Si podia tenir la sensació que llegir era un deure, llavors s'hi podia lliurar amb la consciència tranquil·la, i amb el plaer, si n'hi havia, com a conseqüència incidental [...] Als llibres tant els és, qui se'ls llegeix, o si se'ls llegeix algú o no. Tots els lectors són iguals, incloent-hi ella. La literatura, va pensar, és una comunitat; les lletres, una república. De fet, havia sentit abans aquella expressió, la república de les lletres, utilitzada en cerimònies de llicenciatura, doctorats honoris causa i altres esdeveniments per l'estil, tot i que sense acabar d'entendre mai què volia dir [...] Tan sols ara entenia què volia dir aquella expressió. Els llibres no mostraven deferència. Tots els lectors eren iguals i això la feia retrocedir als inicis de la seva vida. 
Quan era jove, un dels esdeveniments més emocionants de l'any era la nit de la Victòria, quan ella i la seva germana s'esquitllaven per les portes de palau i es barrejaven, sense que les reconeguessin, amb la gentada. Llegir, trobava ella, li feia sentir alguna cosa per l'estil. Era anònim; era compartit; era vulgar i corrent. I ella, que havia dut sempre una vida a part, s'adonava ara que es delia per experimentar allò. Aquí, en aquestes pàgines i entre aquestes cobertes, podia caminar sense que la reconeguessin.
Aquells dubtes i aquelles incertituds, però, només es van donar al començament. Un cop va agafar el seu ritme, li va deixar de semblar estrany que volgués llegir, i els llibres, als quals s'havia aficionat amb tanta cautela, gradualment van esdevenir el seu element." (fragment pàg. 27-28)


dilluns, 11 de març del 2013

:)

El humor es la forma suprema de la inteligencia, y la ironía, que consiste en reírnos de nosotros mismos, 
una de las formas más sofisticadas de la sabiduría

Eugenia Rico


 

 

diumenge, 10 de març del 2013

INVIERNO


Con montones de nieve hice el contorno de tu letras,
edifiqué tu nombre en la altura;
luego salió el sol
y deshizo tu nombre convirtiéndole en agua.
Acabo de beber tu nombre en el único charco.
Tu nombre me persigue
inquilino en mi sombra;
desapareceré,
y él estará a mi lado.

Gloria Fuertes

 

HOMBRES DEL CAMPO


"HOMBRES del campo, hechos al polvo y a la pena, con la copla sin alegría, pardos, contra el suelo, surco va, surco viene, ya al arado, ya a la hoz o al azadón uncidos a la tierra, nobles hombres del campo, en el olvido y en la desesperanza.
Se vive como se puede, malamente; se mantiene malamente la esperanza, nadie sabe de qué.
Os sospecháis siempre cerca de la tierra, apenas os saca de ella una hora en que el mundo se dora, el aire se hace ingrávido, la noche alegre y amáis. Luego os ata la carga del amor, se os arruga la cara, se os hace pesado el andar, duras las manos, torcida la sonrisa. No hay nada que esperar.
Al frío seguirá el calor, al relente de la noche la chicharrera del mediodía.
Y en vuestros pueblos, sobre un costerón tapiado de blanco, el lugar seguro y pobre donde la tierra que os persigue os hará suyos para siempre." (pàg. 69-70)

La escritura de este libro (1946-1947) fue casual. Se debió a la necesidad de rellenar unas hojas en blanco de papel del siglo XVIII de un libro encuadernado en piel que me había regalado mi hermano mayor Juan a este fin. Lo hice a pluma seguida sobre lo que en aquél entonces ocurría a diario en la Casería del Conde, donde habitaba yo recién casado en 1944 [...] El manuscrito que conservo contiene muchas de las fechas de cada entrada siguiendo el conjunto un orden vagamente estacional y cronológico. La fecha inicial registrada es el 30 de marzo de 1946 y la final el 21 de mayo de 1947, de modo que abarca un ciclo campesino completo.


dissabte, 9 de març del 2013

SINGULAR

"Havia dit adèu a la vida amb senzillesa, amb fermesa, si bé en un moment de confusió; més que la necessitat imperiosa de l'instant, havia estat com si obeís una ordre llunyana. La meva existència havia d'acabar en aquell punt: calia que la dona que havia estat fins aquella nit morís. Hi ha períodes que no es poden resoldre i que sembla que s'hagin de tancar bruscament amb una pedra sepulcral.
¿Quant de temps feia que la crisi creixia en mi sense que me n'adonés? El dia que un ésser informe havia interromput brutalment la meva adolescència, havia començat dins meu un procés de dissolució. Les influències deletèries penetraven lentament en mi, intensament, sense treva, i em corrompien el cos i l'esperit. Res d'aquesta tragèdia interior no havia arribat fins a la meva consciència fins al moment de la catàstrofe. M'havia sentit trista, cansada, atemorida... I la desfeta havia vingut, inesperada però lògica; no havia topat amb cap revolta tardana, ni tan sols amb cap mena d'estupor. Es tancava un cicle, l'ordre es restablia [...] Vaig considerar el món i a mi mateixa amb uns ulls realment nous, vaig renéixer. Primer vaig reviure la infantesa; vaig ser com una nena durant unes quantes setmanes. Assaboria puerilment la dolcesa d'existir, somreia commoguda pel sol, per le capçades dels arbres que veia des de la meva butaca, per la bellesa del meu fill, per qualsevol objecte que resplendís, que florís, que reclamés els sentits, atents a l'obre de la vida. Era conscient que havia provat de matar-me, sabia que al meu voltant tot canviava, i que jo encara hauria de caminar; veia ombres i llums que s'alternaven amb rapidesa. No experimentava, però, ni temors, ni esperaces, ni repugnàncies, ni dubtes [...] El meus llavis encara servaven el gust amargós del verí, i el meu cervell patia una debilitat extraordinària. I, no obstant això, el xoc físic no havia estat greu; només havia hagut de restar uns quants dies al llit. L'existència exterior continuava segons la rutina habitual; i jo fins i tot em dedicava a alguna feina domèstica, i mai no deixava passar cap de les atencions que el nen necessitava. De vegades em mirava al mirall i hi trobava la meva expressió de convalescent, que donava al meu rostre aprimat una gràcia nova."  
(fragment pàg. 99-100)

 
 I, malgrat tot, encara hi ha joves que senten als llavis l'estremiment de les velles paraules.
I malgrat tot, encara l'idea s'alça perenne, dient que els esforços no poden ser inútils.

Xuan Bello



dimecres, 6 de març del 2013

JOSÉ

 "Tampoco hablaron nunca de lo que querían los ángeles. María los recibía en secreto, y él se limitaba a atenderla a su marcha. Ni siquiera sabía como eran. ¿Eran siempre los mismos?, ¿su figura se confundía con la de los hombres? Una vez creyó ver a dos de ellos. Las sombras inmensas, tan altas como la tapia, y, aunque luego daría por falsa esa percepción, la presencia de tres extremidades a la altura del pecho. Otra, las oyó. Sus voces profundas, el sonido terrible de su respiración, como si se estuvieran ahogando. El temor inicial se fue transformando en un odio profundo hacia todo lo que tenía que ver con ellos. Ese odio agudizó sus sentidos. Llegaba a presentir su llegada, que anunciaban ciertos signos inconfundibles. Las alteraciones de los alimentos, cuyo sabor uniforme, dulzón, de materia descomponiéndose, le obligaba a escupirlos de la boca; los pequeños cambios en la percepción de las cosas, su pérdida de peso y la presencia de fenómenos alucinatorios (voces confusas, inesperadas, la irrupción de figuras extrañas cuya sola presencia contradecía las leyes de la naturaleza).
Estos fenómenos intensificaban su inquietud. ¿Cuál era su sentido? ¿Por qué la aparición de los ángeles era indisociable de aquellos oscuros presagios? Y lo que era más importante, ¿quienes eran de verdad, y qué relación tenían con María y el niño que iba a tener? A menudo se sorprendía pensando en ese niño con odio, como en un intruso que había venido a interponerse entre ellos. Veía el vientre abultado de su esposa y temía por lo que pudiera llegar a pasarle cuando llegara el momento de parir. Pero ella, lejos de temer la llegada de ese momento, sólo vivía para aguardarlo. Preparaba la ropita del niño, le hablaba como si ya le tuviera en sus brazos y pudiera entender lo que decía. ¿Y si se trataba de un sueño -pensaba José-, si, como había oído que podía llegar a suceder, la hinchazón de su vientre estuviera provocada por la fuerza de una ensoñación mórbida y hasta los mismos ángeles fueran figuras de su pensamiento? Pero no, no se trataba de un sueño." (fragment pàg. 161-162)


dimarts, 5 de març del 2013

A UN RETRAT DE NOIA

 
Imatges de SALUSTIANO


Mai un respir no passarà
de tu a la vida:
gest immutable, veu
que no es desvetlla de la boca,
no torbada blancor, silenci
que no es canvia per un cant.

Però crida aquesta mudesa
profundament cap a una terra
on tremoles, oh tell florit,
on les mans agafen, i els ulls,
i el teu gest oblidant-se ordena.

   (pàg. 13 de  Poesia completa)

Joan Vinyoli

dilluns, 4 de març del 2013

LUNES


Pero después de todo, no sabemos
si las cosas no son mejor así,
escasas a propósito... Quizá,
quizá tienen razón los días laborables.

Tú y yo en este lugar, en esta zona
de luz apenas, entre la oficina
y la noche que viene, no sabemos.
O quizá, simplemente, estamos fatigados.


Jaime Gil de Biedma

 

dissabte, 2 de març del 2013

LA APUESTA

 
Cuando súbitamente te abandonen las formas,
se colme de vacío tu plenitud de hueco
y sientas su propuesta de abandono acecharte,
apuesta por la vida y añade a su grandeza
la levedad, al menos, de un junquillo de marzo.

(pàg. 37 de Las contemplaciones)

María Victoria Atencia


divendres, 1 de març del 2013


El movimiento de renovación es el único que permite la vida humana: esa delicada, aventurada y estimulante empresa que sólo puede ya organizarse desde la verdad de los horizontes ideales que son capaces de alumbrar a los hombres que la inventan.
La filosofía de Epicuro intentó sentar las bases desde las que pudiera vislumbrarse un paisaje, nuevamente humano, para los ojos y un suelo más acogedor para el propio y maltratado cuerpo [...] Frente a la mística de las palabras vacías, de los consuelos imposibles, de los premios o castigos de otro mundo, para que los desgraciados se olvidasen de éste, Epicuro levantó la firme muralla de un mensaje revolucionario. Con ello alumbró, de una luz distinta, la democratización del cuerpo humano, el apego a la vida y a la pobre y desamparada carne de los hombres, entre cuyos sutiles y misteriosos vericuetos alentaba la alegría y la tristeza, la serenidad y el dolor, la generosidad y la crueldad. Y, sobre todo, imaginó una educación y política del amor, única forma posible y esperanzada de seguir viviendo [...] La cultura del cuerpo, de la mente, de las palabras; la moralidad de las instituciones en que los hombres se educan y que había servido otras veces para darles miedo a la vida, y enseñarles la resignación y el abandono, fueron propuestas epicúreas. Además, el epicureísmo nos puso en camino de superar, desde una revolucionaria idea de la existencia, la doble moral, la doble o múltiple verdad, bajo la luz que se levantaba desde el reconocimiento real del cuerpo, de su libertad y de su forzosa y solidaria instalación en el mundo. La historia del pensamiento iba a comenzar a ser la lucha por realizar, paso a paso, ese ideal. Emilio Lledó (fragment de la presentació)


"El origen de todo acto humano, de toda reflexión, de todo contacto con la realidad es la ineludible certeza de la sensación. Ella es el principio de todo criterio de conocimiento, que pone su inconfundible seguridad en el principio de toda vida y de todo saber. La vuelta a lo sensible, a lo que la reducción a lo sensible puede aportar a la existencia, es, por consiguiente, el mejor criterio de verificabilidad que la naturaleza nos ofrece. Esa vuelta al cuerpo nos enseña, entre otras cosas, que él es el sustento de toda cultura, de toda historia, de toda sociedad. La mayoría de nuestros afanes y nuestros deseos, revestidos, muchas veces, de teorías y justificaciones morales, encierran, más o menos sublimado, el innato peso del egoísmo, que nos hace gravitar siempre sobre la defensa de nuestro propio ser, de nuestro ser real y, a veces, de nuestro ser imaginado. Pero el criterio de "reconocimiento" corporal no es "ideológico" ni implica, en ningún momento, el reencuentro con un trasnochado materialismo. En primer lugar, porque esas viejas divisiones de materialismo o espiritualismo, por ejemplo, aunque tienen una cierta justificación en las palabras de la cultura, no tiene la más mínima consistencia en los hechos de la naturaleza. No hay, en este caso, primacía del cuerpo, porque todo es, según Epicuro, cuerpo, y porque esa entidad que la cultura también ha inventado, como resultado de maravillosos procesos de reflexión, de creación, está constituida por átomos más finos, más sensibles, más sutiles y que "desde luego, cuando se disgrega todo el organismo, el alma se dispersa y no tiene las mismas facultades, ni se mueve, de modo que ni es capaz de sentir... Conviene, además, darse cuenta de que lo que llamamos incorpóreo, según la acepción más usual del término, sería lo que se peinsa en sí mismo. Pero no es posible pensar en lo incorpóreo, como no sea en el vacío. Y el vacío no puede obrar ni padecer, sino que sólo permite a los cuerpos el movimiento a través de él. De modo que los que califican al alma de incorpórea hablan por hablar. Porque si fuera así, no podría obrar ni padecer, mientras que nosostros vemos muy claramente que estas cosas son propias del alma" (Epístola a Herodoto 65-67)
(fragment pàg. 88-89)