diumenge, 30 de juny del 2013

EN VERD I GROC...


Fills del mar i la calç amb camamilla als ulls
Descobríem els noms dels ocells emboscats
Ens vestíem de llum a les platges ardents
Amb sorra esmerilàvem gregament el cos
La sal creixia als patis verds sota el raïm
No sabíem que el món existia i que enllà
De les costes de l’illa hi hagués altres déus
Un vell atles romput em va obrir tots els ports
Vaig llegir l’Odissea entre mates i pins
On són ara els senders desvirgats de Son Bou
O els tendals de canyís vora els verds
 tamarells
Sobrevolen Addaia sornuts gavians
Aquí encara hi ha gestos de Guerra Civil

Ponç Pons

dissabte, 29 de juny del 2013

POESÍA PARA...



(Letanía a modo de poética)

 Poesía para desnudar la palabra.
Poesía para que se encienda la piel.
Poesía para conjurar el miedo.
Poesía para interpretar el caos.
Poesía para razonar los sueños.
Poesía para hacer exacta la alucinación.
Poesía para ver lo invisible.
Poesía inútil.
Poesía para la belleza.
Poesía contra la estupidez.
Poesía frente a la intemperie.
Poesía para llegar al día siguiente.
Poesía para tener tema de conversación.
Poesía para respirar.
Poesía para sustituir al grito.
Poesía para follarnos al lector.
Poesía para que el poema nos folle.
Poesía porque es lo único que sé hacer.
Poesía para que la oscuridad sea luz y la luz, oscuridad.
Poesía para vivir más.
Poesía para decir “te quiero”.
Poesía para eyacular.
Poesía sin poéticas.
Poesía para la revolución.
Poesía para la nada.
Poesía para todas las palabras.
Poesía en silencio.
Poesía para que no nos engañen.
Poesía porque no se vende.
Poesía para el poema.
Poesía para ser libre.
Poesía para los amigos (y los enemigos).
Poesía de lo inverosímil y de lo cotidiano.
Poesía para crear otra realidad.
Poesía porque de algo hay que morir.
Poesía para no pensar en la muerte.
Poesía porque es divertido.
Poesía para llevar la contraria.
Poesía para tener razón.
Poesía porque no me da la gana escribir prosa.
Poesía porque no sé escribir prosa.
Poesía para rezar.
Poesía para que nos quieran más.
Poesía para preservar el espíritu.
Poesía por facilidad de palabra.
Poesía porque suena bien.
Poesía para que la palabra diga lo que dice.
Poesía para que la palabra diga lo que no dice.
Poesía para comprenderme.
Poesía para convivir con la contradicción.
Poesía para vencer al pudor.
Poesía para olvidar el tiempo.
Poesía para sentirnos diferentes.
Poesía para que nos pregunten: “¿Qué ha querido Ud. decir con...?
Poesía porque no rima.
Poesía para recordar.
Poesía por imitación.
Poesía para tener algo que hacer los fines de semana.
Poesía como prótesis.
Poesía como consuelo.
Poesía para entretenar la espera.
Poesía para seguir escribiendo “poesía para...
Poesía por vanidad.
Poesía poro.
Poesía para que se nos ocurran versos al acostarnos
(y no los recordemos al despertarnos).
Poesía para que nos deseen las mujeres (o los hombres).
Poesía para que nuestro padre nos apruebe.
Poesía para que nuestro padre nos repruebe.
Poesía para cagarnos en alguien.
Poesía, siempre, para la emoción.
Poesía porque poesía.


Eduardo Moga

dijous, 27 de juny del 2013

200


 (Ciutadella-Barcelona 17.06.2013)

MAR: El anhelo de cruzar nuestros límites

Rafael Argullol

  
(pàg. 77 de Breviario de la aurora)

dimecres, 26 de juny del 2013

EL PELUSSA AMB BOTES...


A tal punto su timbre es tierno y discreto;
pero, aunque, su voz se suavice o gruña,
ella es siempre rica y profunda :
allí está su encanto y su secreto.
Esta voz, que brota y que filtra,
en mi fondo más tenebroso,
me colma cual un verso cadencioso
y me regocija como un filtro.
Ella adormece los más crueles males
y contiene todos los éxtasis;
para decir las más largas frases,
ella no necesita de palabras.
No, no hay arco que muerda
sobre mi corazón, perfecto instrumento,
y haga más noblemente
cantar su más vibrante cuerda.
Que tu voz, gato misterioso,
gato seráfico, gato extraño,
en que todo es, cual en un ángel,
¡Tan sutil como armonioso!
  
Charles Baudelaire

  Pelussa (22.06.2013)


 


dimarts, 25 de juny del 2013

SONS...


campanar de la Catedral de Girona (21.06.2013)

La música no es fa ni s'ha de fer mai perquè s'entengui, 
sinó perquè se senti.

Manuel de Falla

dilluns, 24 de juny del 2013

ESTIU

 Girona 24.06.2013

Ara és el temps d'estimar pels camins, 
a la vora del riu on l'herba és blana i acollidora 
i a l'ombra dels vells arbres, 
a les fonts mig perdudes, 
allí on el bosc és més íntim.

 
Ara és el temps de seure pels carrers 
a parlar de futbol i de dones, 
havent sopat, 
formant grup a l'escassa voravia 
i veure com les noies 
travessen el carrer abans d'arribar 
i passen i s'allunyen 
una mica porugues.

 
Ara és el temps dels fusters i dels paletes, 
temps de cantar tot treballant 
a ple sol, 
oblidant el risc de les bastides, 
oblidant l'esforç 
i la monotonia de la feina i del viure.

 
Ara és el temps de passejar amb les nenes 
i la senyora que porta guants blancs 
per amagar els estralls del lleixiu, 
a la tarda del diumenge, 
per l'ampla carretera vorejada de plàtans 
dient adéu-siau a tothom 
amb un gran gest del cap 
i envejant la muller dels que passen.

 
Ara és el temps de les dones que cusen 
a la penombra de les entrades 
i s'adormen sovint damunt la feina, 
i és el temps dels homes que fan la sesta 
al racó més fosc de la casa 
a les tardes de sol, 
quan als carrers hi ha un silenci feixuc 
i fa una calor despòtica.


Ara és l'estiu, 
l'estiu massís i una mica absurd 
però intensament bell, 
que arriba sobtadament 
una nit qualsevol de principis de juny 
i que se'n va, també sobtadament, 
una nit qualsevol de finals de setembre. 

 Miquel Martí i Pol
  

diumenge, 23 de juny del 2013

LLETRA A LLETRA...

  Girona 22.06.2013
 
Lo esencial de un poeta es que nos construya su mundo

Ezra Pound

dissabte, 22 de juny del 2013



Girona 22.06.2013

hi va haver un temps que col·leccionava pedres
ara
col·leccione aigua en cistella

 Vicent Andrés Estellés

divendres, 21 de juny del 2013

LA BRUIXA DE LA CATEDRAL

  
Girona 21.06.2013

Fa molts i molts anys, hi havia a Girona una dona dedicada al diabòlic art de la bruixeria que per mostrar el seu odi a tot el que fos religiós, acostumava a llançar insults i pedres contra la Catedral.
Un dia durant la processó de Corpus va apedregar el pas i es va sentir una veu divina que li va dir: “pedres tires, doncs de pedra et quedaràs…”.
La bruixa es va convertir en pedra i la van col·locar a la paret al costat de la Torre de Carlemany com a gàrgola perquè de la seva boca no sortissin insults sinó l’aigua neta de la pluja i, mirant cap a terra perquè mai més pogués veure el cel.


dijous, 20 de juny del 2013













Girona 20.06.2012

Nadie tiene dominio sobre el amor, 
pero el amor domina todas las cosas.

Jean de La Fontaine

 

dimecres, 19 de juny del 2013

AMISTAT

  
(19.06.2013)

Del silenci profund dels grans llacs
vinc i porto una cosa divina:
d'invisibles i amables no res
el seu ample contorn es perfila.
Quan davallo pel riu displecent,
concordances perfectes s'afinen.
Si sortia del riu com d'un bany,
l'alba cosa a les mans em lluïa.
No l'estimo per lenta i brogent,
ans per forta, per bella i activa.
Tota jo maldaré sempre més
-ni peresa ni mà em frenarien-
per servar dolçament l'amistat,
que és així com la cosa nomia.


Clementina Arderiu
 

EL POEMA ÉS LA NIT

 
Girona 18.06.2013

El poema és la nit
i un balancí al terrat,
i jo,
assajant de dir coses en veu baixa.

Si ara apaguessin el llums del carrers,
i també els llums del pont
i els de les cases,
el poble esdevindria
paorosament gran,
tràgicament indefens.

El poema és la nit,
la nit del poble,
el poble dins la nit en una
meravellosa harmonia,

i jo al terrat,
segut al balancí,
dins el poble i la nit,
assajant de dir coses en veu baixa.
Miquell Martí i Pol


dimarts, 18 de juny del 2013

IN MEMORIAM


 Ciutadella-Barcelona 17.06.2013


AGUA AZUL

Altos secretos dentro del agua se esconden
El reverso de la carne, cuerpo aún.

Como un puño cerrado o un bastón,

Abro el líquido azul, la espuma blanca,

Y por fondos de arena y madreperlas,

Bajo el velo sobre los ojos asombrados.


(En la medida del gesto, la anchura del mar

Y el nácar del suspiro que se enrosca.)


Viene la ola de lejos, y fue un espasmo,

Viene el salto en la piedra, otro grito:

Después el agua azul descubre las millas,

Mientras un largo y largo y blanco pez

Baja al fondo del mar donde nacen las islas.


José Saramago


diumenge, 16 de juny del 2013

TOT RECOMENÇA...

 Ciutadella, 16.06.2013 





Encara sé d'un poble que viu sota l'elegiac
so de les campanes,
i que cada any, assenyalats dies,
tan blanca com la calç batega la seva ànima,
quan sent, pausats i rítmics,
com canten un tambor i un fabiol.....
Conec encara un poble d'un passat quasi mític
gelós d'un vell tresor...


dijous, 13 de juny del 2013

UN BOCINET D'HISTÒRIA...


"La época de Robert en la guerra de España es oscura. No está claro si aquel viaje de quince días fue el único que hizo a la península. No hay forma de saber si renovó aquel permiso. Nos faltan muchos datos, es como un agujero de olvido. Sabemos que estaba en Granollers, que tomó una habitación en la Fonda Europa, y que allí se reunía con otros periodistas extranjeros, a discutir sobre la marcha de la guerra. Sabemos también, por boca de su hija, que tuvo algún tipo de relación con Ernest Hemingway y André Malraux. Y que incluso guardaban cartas enviadas por Hemingway, pero las había perdido en alguna mudanza. Al parecer fue un descuido de su madre, y la maleta que guardaba las cartas desapareció para siempre.
En cualquier caso, una relación más sólida que con Hemingway la tendría, lo más seguro, con los artistas Arturo Souto y Victorio Macho. Eran pintores y escultores, estrechamente ligados a la causa de la República. Tanta fue su amistad que Robert incluso ayudó a organizar una exposición de Arturo Souto en Bruselas, en 1939. Son dibujos a lápiz, en blanco y negro. En ellos aparecen figuras de guardias civiles fusilando campesinos. Son obras tristes sobre esos miles de personas muertas en la cuneta.
En Granollers descubrió, de verdad, un mundo nuevo, el mundo de los que luchaban contra el totalitarismo, el de la gente sencilla, también el de los artistas. Crear no era suficiente; el artista, además, tenía que liberarse a sí mismo y a su entorno. Robert envió muchas crónicas desde Cataluña, y un largo artículo que escribió sobre Federico García Lorca suscitó un especial interés entre los lectores de Gante.
Inmediatamente se persuadió de que la realidad era diversa. Supo de lenguas que nunca había conocido: catalán, euskera, gallego. Se trajo libros de Castelao, un buen saco de novelas y poemas escritos en catalán; y, por último, tuvo noticia de la historia del euskera, de cómo aquella pequeña lengua había sobrevivido durante miles de años." (fragment pàg. 79-80)

(més)

dimecres, 12 de juny del 2013

TEMPUS FUGIT...




 Ha habido dos cosas que me han colmado de una histeria metafísica: un reloj parado 
y un reloj en marcha.

E.M. Cioran

dissabte, 8 de juny del 2013

TOT PER DESCOBRIR...


"Cap a la meitat de la primera lectura, recordo que em vaig dir que el Sachs era més un pensador que no pas un artista, i la seva falta de subtilesa sovint m'empipava, la seva manera d'insistir repetidament en un punt, de manipular els personatges per subratllar les seves idees en lloc de deixar que ells mateixos creessin l'acció. Encara que no escrivia sobre ell mateix, vaig entendre que per a ell el llibre devia ser profundament personal. L'emoció dominant era la ràbia autèntica i dolorosa que tenyia gairebé totes les pàgines del llibre: ràbia contra Amèrica, ràbia contra la hipocresia política, la ràbia com una arma per destruir els mites nacionals. Però tenint en compte que la guerra del Vietnam encara continuava, i que el Sachs havia anat a la presó a causa d'aquella guerra, no era difícil entendre d'on li havia sortit aquesta ràbia. Donava al llibre un cert to estrident i polèmic, però d'altra banda crec que aquest era el secret de la seva força, el motor que feia avançar el llibre i que t'empenyia a continuar-lo llegint. El Sachs només tenia vint-i-tres anys quan va començar El nou colós, i hi va perseverar durant cinc anys, en un procés en què va escriure set o vuit esborranys. La versió publicada tenia quatre-centes trenta-sis pàgines, i quan me'n vaig anar a dormir aquell dimarts a la nit me les havia llegit totes[...] El dimecres a la tarda, quan vaig tornar de la feina, inmediatament em vaig posar a escriure-li una carta. Li vaig dir que havia escrit una gran novel·la. Sempre que volgués compartir amb mi una altra ampolla de bourbon, seria un honor beure-me-la amb ell copa a copa.
Després d'això ens vam començar a veure amb regularitat. El Sachs no tenia una feina fixa, i això feia que estigués més disponible que la majoria de les persones que jo coneixia, que tingués més flexibilitat d'horaris [...] Treballava quan se sentia inspirat (en general de nit), i la resta del temps estava lliure. Voltava pels carrers, anava a museus i galeries d'art, veia pel·lícules a l'hora que fos, llegia als bancs dels parcs... No estava sotmès a l'esclavitud del rellotge com ho estan altres persones, i per tant no tenia mai la sensacio de perdre el temps [...] Quan vaig conèixer el sachs, jo treballava per a un llibreter de vell a l'Upper East Side. A les tardes, a casa, traduïa una història moderna de la Xina escrita per un periodista francès, un llibre barroer i mal escrit que m'exigia més esforç del que es mereixia. Tenia l'esperança de deixar la feina amb el llibreter i començar a guanyar-me la vida com a traductor. Mentrestant, també, continuava escrivint contes i, de tant en tant, feia resenyes de llibres, de manera que entre una cosa i l'altra no dormia gaire."  
(fragment pàg.65-67)



divendres, 7 de juny del 2013

TODO EL MUNDO LO SABE

 
 De tarde en tarde el cielo está que arde.
En el jardín la luz declina rosa
rosae, y la fuente rumorosa
conjuga en el silencio de la tarde

el presente de un verbo evanescente
que articula el mañana y el ayer.
"Todo lo que ya fue volverá a ser",
murmura el cuento claro de la fuente.

El cuento de la fuente es eso: un cuento.
Quemó el cielo la luz en la que ardía,
y el día se deshizo en un memento

homo, humo, ceniza, lejanía.
Eso es lo que nos queda de aquel día.
Quien quiera saber de él, pregunte al viento.


Ángel González

dijous, 6 de juny del 2013

"Depuis huit jours, j'avais déchiré mes bottines
aux cailloux des chemins...", escribe Rimbaud.

Camino: franja de tierra por la que se va a pie. La carretera se diferencia del camino no sólo porque por ella se va en coche, sino porque no es más que una línea que uno un punto a otro. La carretera no tiene su sentido en sí misma; el sentido sólo lo tienen los dos puntos que une. El camino es un elogio del espacio. Cada tramo del camino tiene sentido en sí mismo y nos invita a detenernos. La carretera es la victoriosa desvalorización del espacio, que gracias a ella no es hoy más que un simple obstáculo para el movimiento humano y una pérdida de tiempo. Antes de que los caminos desaparecieran del paisanaje, desaparecieron del alma humana: el hombre perdió el deseo de andar, de caminar con sus propias piernas y disfrutar de ello. Ya ni siquiera veía su vida como un camino, sino como una carretera: como una línea que va de un punto a otro punto, del grado de capitán al grado de general, de la función de esposa a la función de viuda. El tiempo de la vida se convirtió para él en un simple obstáculo que hay que superar a velocidades cada vez mayores.
El camino y la carretera son también dos concepciones diferentes de la belleza. Cuando Paul dice que en tal o cual lugar hay un paisaje hermoso, eso significa: si paras el coche verás un hermoso castillo del siglo XV y junto a él un parque; o: hay allí un lago y, por su brillante superficie, que se extiende a lo lejos, navegan los cisnes.
En el mundo de las carreteras un paisaje hermoso significa: un isla de belleza unida por una larga línea a otras islas de belleza.
En el mundo de los caminos la belleza es ininterrumpida y constantemente cambiante; a cada paso nos dice: "¡Detente!". (fragment pàg. 267-268)


dimecres, 5 de juny del 2013

1985...


DÓNA'M LA MÀ

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant. 

Joan Salvat-Papasseit


dilluns, 3 de juny del 2013

diumenge, 2 de juny del 2013

A VECES

 Sin saludo ni aviso
la ciudad se goza a solas
en un domingo tierno.
¿Y quién es uno entonces?
La memoria se calla
y la hermosura de las calles
prohibe el paso del dolor.
Todo es afuera, dice.
Lo que toca es una calle
ávida de puertos donde no
partirás de esta calle nunca.

Juan Gelman

 Ciutadella 2.06.2013


 


dissabte, 1 de juny del 2013

DOLÇA MATUTE...

Escribir no es solamente una profesión y una vocación: 
es una forma de ser y de estar


Ana María Matute