dimarts, 9 de juny del 2015

FAULA...


http://www.megustaleer.com/libros/la-nena-que-es-va-empassar-un-nuvol-tan-gros-com-la-torre-eiffel/VT61802"Van ser una propaganda i un simple cartell publicitari els que van empènyer la Providence a llançar-se en cos i ànima a l'aventura més escabellada de la seva vida.
El cartell feia publicitat de una gran ONG especialitzada en ñ'apadrinament d'infants africans malalts de sida. Mostrava un poble establert en una zona aïllada del continent i atapeït de nens a qui havien afegit unes ales de plomes blanques a cops de Photoshop. "L'amor dóne ales", deia l'eslògan.
La frase tornava al cap de la cartera una vegada  y una altra, com el mitjó que s'està a punt de sometre al programa de precentrifugat. "L'amor dóna ales." Amb el temps la frase s'havia convertit en un clixé, però la noia estava convençuda que s'havia d'entendre en el sentit literal, que aquell cartell l'havien posat allà perquè ella el veiés, que aquell anunci anava dirigit a ella i només a ella. "Providence, si penses intensament en la Zahera, l'amor pot fer que et creixin ales." [...] No. Ella estava més boja del que s'imaginava perquè alguna cosa l'empenyia a creure que no necesitaria cap artífex per enlairar-se. Cap ala de cartró ni de paper maixé. És a dir, que hi podia arribar tal com anava, amb molta voluntat i esbategant el braços.
Volar.
Era un somni noctur recurrent en ella. Amb unes quantes braçades es desenganxava de terra i s'enlairava. Flotava en l'aire per damunt de les ciutats i dels rius com un ocell, ingràvida. Però tal com indicava el seu nom, aquest somni només era un somni. Després es despertava i la gravetat la feia caure de peus a terra i s'hi quedava clavada tot el dia [...] La Providence era ja una persona adulta, però encara guardava dins seu un pessic d'infància, una cosa que els adults anomenaven "credulitat", i això malgrat les garrotades que li havia donat la vida. Volar. Pernsar-hi era certament una bogeria, però, al cap i a la fi, per què no? Què hi havia de dolent a somiar amb els ulls oberts? Somiar no estava prohibit, i no costava ni un ral [...] Certament era una bogeria, però ella havia aconseguit fer coses molt més complicades i impossibles en la seva vida. Per exemple, adoptar una nena marroquina de set anys malalta de mucoviscidosi quan era una dona soltera i només guanyava un sou de carter. O pitjot encara, de cartera.
Així, doncs, per què no reproduir el miracle? [...] Si l'amor donava ales, com sempre s'havia dit, per què no n'hi havia de donar aquell amor immens que sentia per la Zahera?
La Providence va brandar el cap, com si hagués pogut, amb aquell simple gest, foragitar d'una sacsejada totes aquelles idees absurdes que li ennuvolaven el cervell. El pitjor ja havia pasat. Li havien anul·lat el vol i allà ja no hi tenia res.
La Providence va somriure. Potser era el que esperava des del principi, que el vol desaparegués, per tenir finalment l'ocasió de demostrar-se que estava disposada a tot per anar a buscar la seva filla. Fins i tot a l'improbable.
Segura de si mateixa, va entrar a la llançadora que acabava d'obrir les portes creuant els dits..."  
(fragment pàg. 81-85)